Com pot un restaurant justificar davant d'Hisenda que les propines que reparteix entre els treballadors no són vendes no declarades?

Quan un restaurant o bar cobra propines, sobretot amb targeta, i després les reparteix entre el personal, la qüestió clau davant d'una inspecció no és només com es registren a la caixa. El que és decisiu és si l'empresa pot acreditar que aquests diners van sortir realment cap als treballadors. Si no ho pot demostrar, l'AEAT (Agència Tributària) pot considerar aquestes quantitats ingressos de la societat, subjectes a l'Impost sobre Societats i, si es discuteix el seu caràcter voluntari, també a l'IVA.

N'hi ha prou amb un llistat intern de repartiment?

Un llistat amb noms, imports i dates de lliurament és un bon punt de partida i ajuda molt. Per si sol, però, és una prova feble: és un document intern, no està signat pels treballadors i la càrrega de provar la destinació dels diners recau en la societat.

Convé distingir dos conceptes:

• Criteri de repartiment: la regla que s'aplica (per hores, per punts, per categoria, per local…). El llistat és l'aplicació d'aquesta regla, no el criteri en si.
• Prova del lliurament: allò que acredita que cada treballador va rebre efectivament el seu import.

Com reforçar la prova

• Creuar el llistat amb els moviments bancaris: transferències als treballadors o, si el repartiment va ser en efectiu, retirades de caixa o de banc que quadrin en dates i imports.
• Reconeixement signat per cada treballador de les quantitats rebudes en l'exercici, sempre amb la data real de signatura. Mai no s'ha d'antedatar ni recollir imports que no es corresponguin amb la realitat.
• Document que descrigui el criteri de repartiment aplicat realment, també amb data actual.

Amb aquestes mesures, el risc que la Inspecció tracti les propines com a vendes no declarades es redueix de manera important. No es pot garantir al 100 %, perquè depèn de com valori la prova l'Administració.

I les retencions i la Seguretat Social?

Si s'acredita que els diners van anar als treballadors, es tracta de rendiments del treball pagats per l'empresa. Per això, la contingència per retencions d'IRPF no practicades (art. 99 de la Llei de l'IRPF) i per cotitzacions a la Seguretat Social (art. 147 de la Llei General de la Seguretat Social) existeix i no s'elimina. Provar el repartiment evita que es tractin com a vendes, però no evita aquesta segona contingència: són fets diferents.

El que sí que es pot fer és limitar-la:

• Regularitzar voluntàriament abans de qualsevol requeriment. Davant d'Hisenda s'aplicarien els recàrrecs per presentació extemporània de l'art. 27 de la Llei General Tributària en lloc de sancions. A la Seguretat Social es presentarien liquidacions complementàries amb els seus recàrrecs.
• Quantificar bé la base, per treballador i per societat, per conèixer l'import real abans de decidir com regularitzar.

Com que la regularització afecta nòmines i cotitzacions, és recomanable coordinar l'anàlisi fiscal amb la part laboral.